diumenge, 15 de gener del 2012

El invierno del dibujante

Paco Roca
Ed. Astiberri
L'any 1957 cinc dels més reputats dibuixants d'Editorial Bruguera, Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya, decideixen independitzar-se i funden una capçalera pròpia, "Tio Vivo". Ho fan moguts per l'afany de ser els propietaris dels seus propis dibuixos i deixar enrere les draconianes condicions a que els sotmetia Bruguera, que els obligava a renunciar a qualsevol dret sobre el seu treball. L'aventura no va durar més d'un any: des de Bruguera es va fer el possible per enfonsar-la i a finals del 58 quatre d'ells -tots excepte Giner- retornaven a la disciplina de l'imperi editorial.
Aquest episodi de la història del còmic del nostre país és el tema d'aquest treball de Paco Roca. Un treball,  com tots els d'aquest autor (veure "Arrugas", en aquest mateix bloc), pletòric de tendresa i admiració cap els protagonistes de la història. Personatges, tots, que fugen de posicions extremes de bons i dolents, personatges complexos, amb llums i ombres. Personatges, tots, perdedors, amb la llosa d'una post-guerra que enfosqueix el paisatge. L'hivern del títol no és només de calendari, sinó també d'estat d'ànim col.lectiu. Uns dibuixants, els que protagonitzen la història, que a través d'unes historietes aparentment innocents i adreçades a un públic infantil, fan un retrat extremament crític de la realitat en què viuen -recordem Carpanta!- Hi apareixen un novell Ibáñez, un Víctor Mora que ja s'ha significat com a enemic del règim o un extraordinari i amoral Vázquez. I un personatge, Rafael González, cap de la redacció, que és la imatge de l'amargor, les il.lusions estroncades i la solitud.
La narració és plena de silencis explícits, d'el.lipsis perfectament calculades. De vegades els petits gests, expressats en primers plans, suporten tot el pes narratiu. Paco Roca desenvolupa, al llarg del còmic, dues accions paral.leles: l'una a l'estiu del 57, en el moment en què els cinc companys es llencen a l'aventura. L'altra, a l'hivern del 58, quan retornen, derrotats (derrotats?) a l'editorial. Per reforçar la comprensió dels salts temporals, i també per donar un reforç cromàtic als dos diferents moments emocionals- eufòria el primer, abaltiment el segon-, l'autor utilitza diferents gammes: vermellós per un (color càlid); blau per l'altre (color fred). Poc a poc anem omplint el puzzle de la història i veiem el paper que hi varen jugar Vázquez, o Ledesma, o les seqüències en que els cinc dibuixants fan plans tot fent el vermut o al nou despatx. És colpidora l'escena en què Escobar, a l'estudi de casa seva i amb el seu fill als genolls, rebrega els fulls que tenia preparats per a Tío Vivo mentre per la radio s'emet un discurs de Franco.
Dibuix de línia clara, amb gran quantitat de detalls que demostren l'esforç documental que ha fet Paco Roca per fer el treball. Només, posats a ser torracollons, un parell de detalls que no em quadren: a la pàgina 103 hi apareix una parada de castanyes amb el rètol escrit en català. No estic segur que l'any 58 això fos possible. L'altre: a la pàgina 27, en una conversa, un dibuixant explica que la seva dona, sempre que va a Barcelona, vol anar a Galerias Preciados. Jo diria que l'any 57, a Barcelona, no existien uns grans magatzems amb aquest nom: al Portal de l'Angel, on més s'instal.larien, hi havia Can Jorba. Però vaja, tonteries que no enfosqueixen, en absolut, un gran treball. Un treball que et deixa amb un mig somriure a la cara, un somriure tenyit de tristor.
És de gran interès, per acabar de tenir una visió més profunda de la creació del còmic, l'entrevista que podeu enllaçar aquí.

1 comentari:

  1. És segurament degut a què aquests tebeos anaven dirigits a un suposat públic infantil (i a que eren tebeos) que no se'ls ha fet justícia. Els dibuixants han anat recuperant la dignitat que es mereix tot professional en el moment que el còmic ha estat acceptat com a expressió artística adulta, però encara és hora que l'anàlisi que es pot fer de les històries, dels guions sigui representativa de l'època que els va tocar viure. Com molt bé dius tu, a través d'un mitjà aparentment banal es "dibuixava" la realitat de la postguerra i d'aquella societat que començava a respirar una mica a principis dels 60. D'una aventura de Carpanta se'n pot treure tanta informació com de qualsevol anàlisi sociològica "seriosa".

    Darrere dels tebeos s'hi amaga una part de la nostra història i no hem de deixar que es perdi.

    ResponElimina