dijous, 22 de març del 2012

Blow Up

Michelangelo Antonioni
Thomas és un fotògraf de moda londinenc. A més de la seva feina a l'estudi, sempre duu la càmera al damunt per poder captar, en qualsevol moment, alguna imatge que li cridi l'atenció. Un dia fotografia una parella que s'està discutint en un parc. Quan revela les imatges i les amplia, creu veure el que podria ser un cos amagat entre els arbustes del parc.
Basada en un conte de Julio Cortázar, Blow Up és la incursió londinenca d'Antonioni. Realitzada el 1966,   Blow Up reflecteix la fascinació pel color d'Antonioni, en un treball d'exploració expressiva que va trobar en el Londres pop de la segona meïtat dels anys 60 el seu millor escenari. La pel.lícula transita constantment entre el que és real i el que no ho és. Quan el fotògraf creu veure una figura humana a la imatge que ha pres, la comença a ampliar per assegurar-se'n i, com més l'amplia, és a dir, com més es vol acostar a la imatge, més indefinida apareix aquesta per l'efecte de la pròpia ampliació. La clau final l'acaba de donar un misteriós partit de tennis en què una colla de mims juga sense pilota.
No sé quan vaig veure Blow Up per primera vegada, però deuria ser molt jovenet i tot aquest anar i venir entre la realitat i l'imaginat em va fascinar. I em va fascinar la feina del fotògraf, i aquell disseny de l'estudi, i el Londres de maons vells i nets. Això, i els colors, bàsics, intensos, plans, que pintaven la quotidianeïtat d'aquest Londres pop i que contrastava ferotgement amb la monocromia descrostonada del nostre país. Blow Up va ser, sens dubte, la meva primera pel.lícula de culte. David Hemmings, en el pàper de fotògraf, deixava la Nikon a la guantera del Rolls descapotable, en un d'aquells gestos que quan un és jovenet pensa que algun dia li agradaria repetir (no he tingut mai un Rolls, però uns anys més tard vaig poder tenir una Nikon F, com la que duia ell; almenys és alguna cosa!). A part de Hemmings també hi apareix una joveníssima Vanessa Redgrave i Sarah Miles. La música, potent, de Herbie Hankock, amb algun tema interpretat pels Yardbirds. Hi ha pel.lícules que, vistes al cap d'uns anys, perden força, envelleixen, però per mi Blow Up segueix exercint una especial fascinació.
I a sant de què em poso ara a escriure sobre Blow Up? Doncs perquè el guió de Blow Up el va signar Tonino Guerra, que ahir va morir. Tonino Guerra va treballar amb Antonioni, però també amb Fellini i Theo Angelopoulos, entre d'altres. Aquest matí, per la ràdio, han llegit un poema seu. Sóc incapaç de reproduïr-lo literalment, però venia a dir: "Al llarg de la meva vida he viscut molts moment bons, però el que més recordo és quan em varen alliberar del camp de presoners alemany on estava i vaig poder tornar a mirar una papallona sense sentir la necessitat de menjar-me-la". 

1 comentari:

  1. Un guionista fantàstic, sense dubte. Un merescut record el que li fas.

    ResponElimina