Jo també vull fer la meva aportació per Sant Patrici. I no se m'acut una manera més bona de fer-ho que a través de la música. Podríem parlar de literatura, o de la Guiness, o de rugbi, o de llegendes perdudes en el temps, o de color verd i pedra vella, però ara em ve de gust aportar, a aquesta celebració, el granet de la música. La música constitueix un pilar fonamental de la cultura irlandesa, i es manté ben viva, amb totes les seves essències. Mireu una ampolla de Guiness, què hi té dibuixat; o una moneda encunyada a Irlanda.
A més, la música irlandesa ha anat penetrant tots i cadascun dels nostres racons auditius per la gran importància que ha tingut sobre la música que ha nascut als Estats Units, gràcies a l'aportació del milions d'immigrants irlandesos que, fugint de la fam, varen cercar un futur (ja no millor: simplement, futur) a Amèrica. El maridatge de la música irlandesa i la música negra ha estat un dels més fructífers en la història de l'evolució de la música popular. Música per ballar, però també música per acomiadar, per pregar, per riure cap enfora o per rebuscar cap endins. De U2 a The Pogues, de Van Morrison a Enya, podem triar i remenar. He triat The Chieftains perquè, dins els que mantenen una línia més tradicional, han estat valents i han volgut expandir-se, trobar connexions amb altres tradicions. I d'entre tots els treballs de The Chieftains he triat aquest per una característica que el fa destacar: a tots els temes hi ha una (o unes) intèrprets convidades. Així, en femení.
Una disgressió personal: A la coral on canto tenim, dins del repertori, un clàssic de la música irlandesa: An Irish Blessing. Cada cop que la cantem m'emociona. He trobat aquesta versió (no som nosaltres, què hi farem!) per poder-la tenir ben aprop.
M'ha agradat aquest post. És cert, la cultura irlandesa no es podria entendre sense la música. En la llista de grups irlandesos podries també afegir Cranberries i la Sinead O'Connor. (Felicitats pel blog. Cada cop que hi entro hi trobo quelcom d'interesant!)
Gràcies, Gabriel. Els occidentals hem anat perdent poc a poc l'espai físic de l'àgora, del lloc de trobada i de debat; suposo que per això hi ha aquest esclat d'àgores virtuals, xarxes socials, etc., perquè seguim tenint la necessitat d'explicar-nos coses, d'explicar les nostres experiències i aprendre de les dels altres. La idea del bloc és aquesta, la de compartir aquestes experiències i no quedar-me-les per mi solet, (com m'agrada compartir experiències excursionistes en un altre bloc: xinoxanocaminades.blogspot.com) i m'entusiasma aquest intercanvi. Cada cop que trobo un comentari al bloc penso que el dia ja ha valgut la pena.
M'ha agradat aquest post. És cert, la cultura irlandesa no es podria entendre sense la música.
ResponEliminaEn la llista de grups irlandesos podries també afegir Cranberries i la Sinead O'Connor.
(Felicitats pel blog. Cada cop que hi entro hi trobo quelcom d'interesant!)
Gràcies, Gabriel. Els occidentals hem anat perdent poc a poc l'espai físic de l'àgora, del lloc de trobada i de debat; suposo que per això hi ha aquest esclat d'àgores virtuals, xarxes socials, etc., perquè seguim tenint la necessitat d'explicar-nos coses, d'explicar les nostres experiències i aprendre de les dels altres. La idea del bloc és aquesta, la de compartir aquestes experiències i no quedar-me-les per mi solet, (com m'agrada compartir experiències excursionistes en un altre bloc: xinoxanocaminades.blogspot.com) i m'entusiasma aquest intercanvi. Cada cop que trobo un comentari al bloc penso que el dia ja ha valgut la pena.
Elimina