Malgrat morir amb només 31 anys, Franz Schubert va deixar una extensa obra musical. Però encara que aquesta obra hagués estat molt més reduïda, el sol fet d'haver creat la Simfonia Inacabada ja seria prou motiu per ocupar un altar al temple de la música, car es tracta d'una indiscutible obra mestra. Amb la Simfonia Inacabada comença, i acaba, l'espectacle creat per Carles Santos. Un espectacle on es citen una actriu, una violinista, una directora, el propi Santos com a pianista i un enorme altaveu, per donar sortida a les fantasies oníriques del músic de Vinaròs. Cal suposar que cadascú somnia d'acord amb allò que li és més proper, i les fantasies i perversions de Carles Santos deuen anar lligades necessàriament amb la música. En aquesta ocasió, amb la música de Schubert, sobretot, però no només; hi ha espai per més evocacions musicals i per a la pròpia música de Santos, minimalista, creada a partir de la repetició de petites cèl.lules sonores fetes amb instruments o bé fins i tot amb paraules. En molts moments de l'espectacle plana l'ombra de Joan Brossa. Surrealisme, deliri?
Carles Santos és un transgressor i porta al límit el concepte de concert i fins i tot d'art. Sons sovint inconnexos, textos sense sentit en un diàleg (?) amb l'altaveu protagonista, i constants referències a tots els fluïds, amb una especial incidència en els corporals, pixums per damunt de tot. Geni, farsant? No hi ha dubte que Carles Santos és un geni; només un geni pot fer que paguem per anar a veure les seves parides. Però, en aquest cas, l'elucubració de Santos no aporta elements per a una provocació constructiva. Em sap greu però, un cop vist l'espectacle, puc dir que l'únic que em va interessar d'ell va ser la música de Schubert.
Menteixo. Va haver-hi una altra cosa que em va interessar: la proposta del propi Carles Santos, un cop acabat l'espectacle, de trobar-nos tots els espectadors al vestíbul del teatre per debatre sobre el paper de la cultura en el moment crític actual. Ara apareixia l'artista militant, l'intel.lectual, l'home compromès amb el seu temps. Però no m'hi vaig poder quedar; necessitava anar a casa i posar-me altre cop la música de Schubert sense res més, sense urinaris ni escatologia, per poder-m'hi tornar a reconciliar.
Però, si voleu escoltar el primer moviment de la Simfonia Inacabada de Franz Schubert, aquí el teniu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada