dimecres, 18 de juliol del 2012

La leyenda del tiempo

Camarón de la Isla
Juliol de 2012: fa vint anys de moltes coses. Fa vint anys de la mort de Camarón.
Veu prodigiosa, rogallosa i metàl.lica fins els registres més alts, afinadíssima sempre, així sonava Camarón, arriscant-se, a més, a trencar tots els motlles i totes del convencions sense sortir del marc del flamenc, projectant-lo a una dimensió sonora i expressiva inèdita abans d'ell. La leyenda del tiempo va ser justament el disc trencador, en incorporar guitarres i baixos elèctrics, bateries i teclats, i fins i tot un sitar.  Si abans estava acompanyat de Paco de Lucia, que a aquestes alçades ja s'havia alliberat d'encarcaraments i volava cap a Miles Davis i Chick Corea, ara compartia estudi amb Tomatito i Raimundo Amador, cantant Federico Garcia Lorca, La Tarara o Volando voy, una rumba de Kiko Veneno que seria tota una declaració de principis. Escandalitzats els més purs flamencòlegs, entusiasmat la resta del planeta. Es diu que és el treball més important de la història del flamenc i, alhora, s'explica que els més puristes del gènere anaven a la botiga a retornar el disc, un disc del qual només se'n varen vendre 6000 unitats!
Melismes extrems, veu volcànica, sorgida d'un magma ancestral; diu Paco de Lucía: "mentre d'altres cantaven lletres de temàtica social, la veu estripada de Camarón evocava, per ella mateixa, la desolació d'un poble". 
Parafrasejant Miquel Barceló, bon amic seu: "No conèixer Camarón és com no conèixer Picasso".

2 comentaris:

  1. Segurament el flamenc és encara el gran incomprès de la música. Ha estat molt banalitzat i sovint s'ha anomenat "flamenc" ritmes que no ho són. I per altra banda, aquell flamenc més entroncat amb els ritmes més atàvics, tant si és pur com barrejat amb altres ritmes populars, no s'ha entès.

    Jo no sé explicar per què, però quan sento cante jondo se'm posa la pell de gallina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Enric. Té un no-sé-què (potser aquesta connexió directa amb allò més atàvic) que li dóna aquest caràcter. Vaig llegir no sé on un article que relacionava blues i flamenc com a músiques de riu, Mississipi i Guadalquivir. El blues captiva per la seva simplicitat, el flamenc té una complexitat mètrica i cromàtica brutal, i en canvi s'entenen a la perfecció. Quincy Jones estava fascinat per Camarón, i fa anys que col.laboren Raimundo Amador i B.B. King.
      Aquests elements que fascinen tant del flamenc els podem trobar en autors actuals, com el gran Miguel Poveda, però en d'altres artistes que no qualificaríem de flamencs, com Miquel Gil o la Sílvia Pérez Cruz.

      Elimina