dijous, 30 d’agost del 2012

Prometheus

Ridley Scott
Uns científics troben el que els sembla que són indicis ferms que expliquen l'origen extraterrestre de la humanitat. La nau Prometheus salpa a la recerca de la prova definitiva d'aquesta tesi.
Al meu entendre, la darrera pel.lícula de Ridley Scott ( Sir Ridley Scott) és una pel.lícula irregular. Al costat d'una posada en escena espectacular, hi ha un guió amb massa alts i baixos, estantís per moments. Enmig d'una història prou potent, és ridícul, tòpic i previsible el capítol dels dos científics que es perden. Sense que el justifiqui, probablement a Ridley Scott l' amoina menys el què passa - i aleshores deixa molts forats a la història, fils que no saps d'on surten ni com es resolen- que el sentit general de la història, que és el de preguntar-se sobre l'orígen de la humanitat i les diferents actituds davant aquesta pregunta. A la pel.lícula se li ha retret que no doni respostes, però crec que aquest és un dels seus millors valors perquè, amb aquest tema entre les mans, podria haver elaborat un producte pretensiós i crec que no ho és. Si la humanitat porta milers d'anys  preguntant-se sobre el seu origen, no podem pretendre que ara, en una mica més de dues hores, Ridley Scott ens doni la resposta.
Tenint en compte aquesta idea que la recorre, la pel.lícula, malgrat presentar-se com la història que precedeix Alien, és totalment deutora de 2001, a Space Odyssey, de Kubrick.  Hem de tenir en compte que hi ha, per part de Scott, una manifesta admiració pel mestre Kubrick. Ja la seva primera pel.lícula, The duellists, retia homentge a Barry Lindon, i fins i tot Kubrick va ser un dels primers candidats a dirigir Blade Runner. Tornant a Prometheus, la imatge inicial de la sortida de sol rere un planeta ens remet a 2001 (fins i tot la música, que en aquest cas no és de Richard Strauss). La següent seqüència, visualment impressionant, sobrevolant Islàndia, ens recorda, també la seqüència final de la pel.lícula de Kubrick ( i la final de Blade Runner).  El misteriós monòlit de 2001 és aquí substituït per les pintures que els arqueòlegs troben a la cova. Unes pintures, per cert, que són un calc de les de Chauvet, recentment filmades de manera magistral per Werner Herzog.
Obviament, també hi ha moltes referències a Alien: des de la pròpia història, fins a l'escena (una de les millors) on Noomi Rapace, gairebé nua, s'extreu el monstre que duu dins i que ens fa pensar en aquella altra on la tinent Ripley corria en roba interior per la nau Nostromo.
Vull destacar el personatge del cyborg David, interpretat per Michael Fassbender, un personatge a mig camí entre el Data d'Star Trek i el replicant de Blade Runner. Charlize Theron interpreta molt bé el seu personatge hieràtic i fred, fins el punt de semblar ella també un cyborg, sensació que trenca de manera molt forçada (un altre dels forats negres del guió) amb la seva aventura amb el capità de la nau, interpretat per Idris Elba, un altre actor pel qual, des de The Wire, tinc debilitat.
Jo l'he vist en format bidimensional; suposo que, en 3D, algunes escenes, com les de l'holograma que representa l'univers, deuen ser increïbles. Ridley Scott filma en aquests ambients claustrofòbics plens de blau i de pols en suspensió que tant li han criticat i que, alhora, tant li han envejat. Sense estar ni molt menys a l'alçada de les seves obres mestres - Alien i Blade Runner- ni d'altres grans pel.lícules com The Duelist o Thelma & Louise, crec que és una pel.lícula prou interessant, tant per l'impacte visual que produeix com per les preguntes que genera.

4 comentaris:

  1. Encara no l'he vist, però hi aniré un dia d'aquest (si no la treuen abans: abans una pel·lícula podia durar un any en cartellera i no et calia anar amb presses).

    Sobre el que comentes, a mi hi ha una cosa que em treu de polleguera, i són precisament els buits argumentals. No cal que em donin solucions quan se sap exposar les idees sobre la taula (la pantalla), però sí que demano coherència, versemblança i polidesa. L'espectacularitat a vegades porta a la deixadesa.

    ResponElimina
  2. A mi el que em desconcerta més són els alts i baixos que crec que té; a veure si aconsegueixes anar-hi i ja em diràs què

    ResponElimina
  3. Hola Jordi,
    A mi em va agradar perquè és molt entretinguda, més aprop dels còmics de ciència ficció que de les novel·les del mateix gènere amb una mica més de substància ... així que la trobo a anys llum del primer Alien o de Blade Runner... una posada en escena i uns efectes especials espectaculars i poca cosa més, el guió està passadíssim de voltes, igual no he connectat amb el discurs del guionista aquest de Perdidos (no he vist la sèrie), però si em donen a escollir prefereixo al darrera un Philip K. Dick...
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc he vist la sèrie (Perdidos) però pel que he llegit, el nom de la sèrie el defineix prou bé!! Sí, és un discurs erràtic. El que passa és que vaig amb compte perquè hi ha per aquests móns una actitud molt cool de carregar-se per sistema en Ridley Scott i jo el trobo, com a mínim, interessant.

      Elimina