Los últimos días

Alex Pastor, David Pastor

Una misteriosa epidèmia d'agorafobia s'escampa per tot el món. Al principi només es tracta d'uns quants casos aïllats; més endavant, el nombre d'afectats va creixent fins abastar la totalitat de la població. Les persones que es troben en un espai obert pateixen un sobtat atac d'ansietat que els duu, si no es refugien en un lloc tancat, a la mort. Per això tota la vida de la ciutat es concentra a l'interior dels edificis, i les úniques vies de comunicació són les xarxes subterrànies, ja siguin de transport com de clavegueram. 
En aquesta situació, en Marc, un enginyer informàtic, inicia un periple subterrani per tal d'anar a trobar la Júlia, i ho fa acompanyat d'Enrique, un tipus aparentment dur i sense escrúpols que, abans de l'epidèmia, es dedicava a liquidar personal d'empreses com a especialista en aquest eufemisme que s'anomena "recursos humans".

Estem acostumats a veure Nova York, Los Angeles o Tokyo sota els efectes de desastres apocalíptics, però allò que més ens sobta de Los últimos días és veure en aquest estat Barcelona.

La pel·lícula admet moltes lectures metafòriques. La més evident és la de que ens trobem en un món que s'aboca directament al desastre i que només un xoc de dimensions apocalíptiques pot donar lloc a un renèixer, a un reset que permeti començar de nou, sota uns altres paràmetres, sota uns altres paradigmes. Des d'aquest punt de vista, és una pel·lícula que manté la flameta de l'esperança, igual que la manté Enrique, que va recollint llavors pensant en un hipotètic futur.
La narració em feia pensar, inevitablement, en el Mecanoscrit d'en Pedrolo, i encara en l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, per tal com la vida es converteix en una lluita despietada per la supervivència. Amb aquest darrer comparteix el descens als inferns de l'abominació humana, però també l'explosió de moments -pocs- on apareix la solidaritat i la cooperació.

Filmada amb una certa estètica d'spot publicitari, els protagonistes van passant per un circuit ple de dificultats: han de fugir, d'empaitar, de fer punteria, de córrer, de saltar, de lluitar; si fos una producció americana el llençament de la pel·lícula vindria acompanyat del llençament del videojoc corresponent.
Els dos protagonistes són antagònics al principi però acaben necessitant-se l'un a l'altre. En Marc és una persona immadura, indecisa, que no s'atreveix a assumir les responsabilitats de l'adult; en Quim Gutiérrez l'interpreta amb una certa falta d'energia i d'expressivitat, sobretot perquè al costat té un immens José Coronado, en el paper d'Enrique, que es menja ell solet la pantalla.

Los últimos días m'ha semblat una pel·lícula més que digna, amb força picades d'ullet a l'espectador local (m'agrada especialment la referència al transbordament de Sants, com a indret a evitar, o l'ús del Palacio del Cinema, un dels darrers grans cinemes de la ciutat, ara amb un futur incert).
Potser el més fluix és el final (no el què diu, que ara no explicaré, sinó com ho diu). Final ple de flous i amb estètica d'anunci de "vuelta al cole en el Corte Inglés" en una  Barcelona presa per la vegetació com si es tractés d'Angkor Bat. 
Les pel·lícules localitzades a llocs que coneixes bé són perilloses precisament per això. No em vaig poder empassar el que va fer Woody Allen i, en canvi, allò que aterroritzava de REC era que aquella escala era com la de casa meva. En el cas de Los últimos días crec que la connexió funciona perfectament bé. També és cert que no sé com pot funcionar la pel·lícula projectada per a públics no barcelonins, i si hi connectaran de la mateixa manera. Pel que fa a nosaltres, vàrem sortir del cinema mirant Aribau amunt, per si de cas.