dimecres, 18 de setembre del 2013

Feeling mortal

Kris Kristofferson
BARTS
Al món hi ha indrets, llocs, tan amarats d'història que aquesta fa que trascendeixi i el visitant es mogui notant el pes d'aquesta història en qualsevol gest, per més quotidià que aquest sigui. Penso en llocs com Jerusalem o Istanbul. En un concert de Kris Kristofferson passa una cosa semblant. Tant li fa que el registre vocal del cantant s'hagi reduït tant per la franja dels greus com per la dels aguts. Tant li fa que no sempre tingui una gran agilitat amb la guitarra. Tant li fa que no sempre se'n recordi de les lletres. Allà al davant hi ha Kris Kristofferson, una llegenda viva, des de la seva imponent presència d'aire escandinau, com les seves arrels confirmen. Ell sol amb la guitarra i l'harmònica, amb un llum zenital que despulla l'actuació de tota parafernàlia. I Kristofferson, amb una actuació generosa i honesta, va encadenant, gairebé sense repòs, durant gairebé una hora i tres quarts, els temes corresponents al seu darrer treball i també alguns dels grans èxits dels molts que ha creat al llarg de la seva fructífera carrera. Pocs acords, gairebé sempre arpegiats, i només, de tant en tant, alguna modulació, algun canvi de tonalitat. Però amb això en té prou Kristofferson per a bastir un corpus formidable, sempre edificat sobre el poder de les seves lletres. Cançons d'amors fugissers, de perdedors, de carretera, de frontera.
Fotografia manllevada -ja em disculparàs- del bloc Rockviu, de Xavier Mercadé
Triga poc -el tercer tema- en arribar Me and Bobby McGee, i acaba el concert amb Why Me, un altre dels clàssics.  És el Kristofferson que compartia sostre amb la Janis -per a la qui té un record quan canta Me and Bobby McGee-, el Kristofferson que escombrava els estudis mentre Dylan gravava Blonde on Blonde, el que compartia escenari amb Johnny Cash i Willie Nelson, i també el Kristofferson que treballava a les ordres de Sam Peckinpah, Scorsese, Cimino, Tim Burton o Richard Linklater. Però, a més de ser el músic que renova el classicisme -i sacseja el conservadurisme- del country de Nashville, també és el músic compromès, el que s'oposa a la guerra, el que, malgrat tenir origens texans i ser fill de militar -ell mateix ho va ser-, és capaç de consolar Sinnead O'Connor metre el sector ultraconservador del públic la xiulava, tot engegant-los amb seu famós Don't let the bastards get you down! Per això, ahir, va dedicar una cançó a una iraquiana, mare, artista, dona, víctima dels borbardejos nordamericans, en el seu únic moment de descans, quan va convidar Marta Gómez, una cantant hispana, a cantar una cançó inspirada en aquest fet. Història amb majúscules. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada