dissabte, 21 de setembre del 2013

L'estiu que comença

Sílvia Soler
Ed. Planeta
Relat de les vides de la Júlia Reig i de l'Andreu Balart, des d'una mica abans de néixer fins arribar a la cinquantena; unes vides que gairebé sempre discorren en paral·lel, tot i que, de vegades, divergeixen i d'altres s'entortolliguen.
Francament, m'esperava més novel·la i menys culebrot. Cinquanta anys en la vida d'unes persones donen per molt, i es pot buscar al seu interior per anar dibuixant com creixen les emocions, els pensaments, com es va configurant la personalitat, com els fets que les afecten, uns directament, uns altres de manera més tangencial, modelen les persones que acaben esdevenint, sempre en procés de canvi constant. I no és que la Sílvia Soler no ho faci, però, al meu entendre, va una mica massa directa. Vull dir que, si vol explicar que la Júlia estava trista, diu "la Júlia estava trista"i, no sé, potser m'agradaria més entrar en el terreny de les imatges, de l'interior profund i també de l'epidermis, que no fos tan descriptiu de fets com de sensacions. 
La novel·la està escrita en un estil clàssic, de vegades rodoredià -ho dic com a elogi- que desprèn, potser per això mateix, un cert aire melangiós, sempre mirant enrere i amb allò que fou com a valor primordial. El darrer capítol es titula "És tard i vol ploure", que ve a ser una manera nostrada de traduïr el Carpe Diem, i reforça aquesta sensació de temps passat, temps perdut. Malgrat el classicisme estilístic, que per moments agafa un to massa impostat, l'autora juga de vegades amb una -volguda- manca de concordança que pot fer mal als ulls.
He parlat de culebrot, i és que no he pogut evitar imaginar-me el relat com una sèrie, (no massa llarga, diguem que d'una temporada) de tevetrès. I crec que aquesta sensació me l'ha donat aquest pujar i baixar de les tensions, dels moments de felicitat, que presagien que una desgràcia està a punt d'ocórrer, fins el punt que, sense endevinar-ne el detall, sí que es pot pensar que algunes de les situacions plantejades són previsibles. Però, ep, el llibre es fa llegir. Guionistes, ja ho sabeu: jo deixo anar la idea. Si finalment es duu a terme, no demano res més que una petita cita als crèdits finals. Gràcies. 

2 comentaris:

  1. Directe i per feina, per això la vaig llegir molt ràpid. Sovint els llibres que donen moltes voltes i fan masses descripcions em cansen, dec portar masses pel·lícules americanes a l'esquena i prefereixo l'acció (us diré un secret si l'autor li dona masses voltes em llegeixo el final per veure com acaba i després segueixo llegint!).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en un parell de tardes l'enllesteixes; cal dir que ja m'havies advertit. Però no voldria donar una visió equivocada: m'ha agradat llegir-la; simplement, n'esperava més. I això de mirar com s'acaba, ho trobo perfectament legítim; jo també ho faig, i així sé si haig de patir cap aquí, o cap allà

      Elimina