El cuento de Auggie Wren/ Auggie Wren's Christmas Story

Paul Auster
Lumen

Per mi s'ha convertit ja en un clàssic de Nadal, com els galets o Qué bello es vivir. Fa molt de temps que penso que la narrativa de Paul Auster és una narrativa en forma d'espina de peix, perquè tot avançant a través d'un eix principal, van apareixent una gran quantitat d'històries laterals, cadascuna de les quals té entitat per sí sola. És el cas d'aquest conte, integrat de manera brillant dins la pel·lícula Smoke, en una de les grans actuacions de Harvey Keitel, sol, de cara a la càmera, en un zoom gairebé imperceptible, explicant amb paraules una de les millors històries del realisme màgic novaiorquès d'Auster. Per acabar l'escena, a la pel·lícula, la veu prodigiosa de Tom Waits.
Bon Nadal!

Homeland (3)

Gideon Raff, Howard Gordon, Alex Gansa

Confirmant les sospites que ja tenia després de la segona temporada, aquesta tercera ha resultat definitivament erràtica. Probablement el millor ha estat tot l'entramat ideat per en Saul per tal de colocar a la cúpula iraniana algú a qui tenen ben lligat, un "actiu", com en diuen. El protagonisme d'aquesta temporada el té, bàsicament, la Carrie, amb un guió que permet a la Claire Danes desenvolupar tot el seu potencial interpretatiu. També en Saul -Mandy Patinkin- manté el to, i la presència, d'anteriors temporades. En canvi baixa moltíssim la presència d'en Brody, un personatge que, de ser principal, ha passat a ser només una peça de tot l'entramat: aquesta és la mostra de que l'eix sobre el qual s'articula el guió ha passat de centrar-se en la lluita psicològica i moral, interna dels personatges a fer-ho sobre la intriga d'històries d'espies. Pel camí van quedant històries laterals, paral·leles, que no se sap ni cap on van, ni en què queden: la filla d'en Brody, la iraniana que treballa a Langley, la història de Veneçuela...

Un altre apartat és la pèrdua dels matisos ideològics que caracteritzava les primeres temporades, per desembocar en un discurs on els bons i els dolents estan perfectament delimitats, tenint en compte que l'argument principal és tant primari com el d'afirmar que els meus són els bons perquè són els meus. Aquest discurs arriba al seu punt més àlgid al darrer capítol: està plenament justificat assassinar un dels principals capitostos del règim iranià, mentre que quan el govern d'aquest captura i condemna l'assassí, pretenen recórrer a Amnistia Internacional o Human Rights Watch. En un altre moment, la decisió iraniana de negociar  el tema de l'arsenal nuclear no ve donat perquè hi hagi cap iranià amb voluntat negociadora, sinó perquè el principal responsable iranià de prendre aquesta decisió rep ordres de Washington. Tot plegat m'ha semblat força indecent, i ratifica que, excepte comptades i honroses excepcions, quan una sèrie funciona, se l'estira fins arribar a deformar l'esquema inicial i perdre tot el que la feia atractiva; és com aquella teoria que explica que, a nivell professional, tothom va ascendint a l'escalafó fins arribar al nivell de la seva incompetència: quan arriba a aquest punt ja no fa mèrits per seguir ascendint, i s'hi queda. 
I atenció! M'ha semblat llegir que tenen emparaulada una quarta temporada. En què quedarà el Homeland inicial? 

Canadà

Richard Ford
Empúries

"Primer, parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després, dels assassinats que van tenir lloc més tard". Així, sense concessions, sense deixar lloc a les sorpreses, s'inicia Canadà. En Dell Parsons explica en primera persona com, quan tot just ell i la seva germana bessona Berner tenien quinze anys, varen veure com la policia s'enduia els seus pares, acusats d'haver atracat un banc i com, a partir d'aquell moment, la seva vida va emprendre un rumb inesperat, fugint la Berner a Califòrnia i anant ell a parar al Canadà per evitar que els Serveis Socials l'internessin en un Centre de Menors. Allà haurà d'aprendre a agafar la vida tal i com ve, fent cas dels fets i deixant de costat les grans declaracions: "(...) fixa't només en el present. No descartis res i procura aconseguir sempre coses que després no t'importi perdre". I li imposa un aprenentatge encara més dur: "Si bé no tothom cometia delictes, tothom enganyava".

Un relat ple de detallisme, amb una enorme capacitat d'observació dels petits gests i detalls que configuren el paisatge de la memòria. Sempre cercant imatges que fan que les sensacions s'entenguin no tant amb la raó com amb la pell. "En realitat, durant aquelles primeres hores, quan vaig pensar en els nostres pares , no va ser per preguntar-me si havien robat el banc o no ho havien fet; sinó que més aviat era com si haguessin travessat un mur o una frontera i com si la Berner i jo ens haguéssim quedat a l'altre costat". Tot expressat amb una distància emocional, que no és exempta de melangia, fins i tot de tendresa, però que li dóna la pausa necessària per poder-ho assumir. Al cap i la fi, tal i com explica: "Hi ha persones que volen ser presidents de bancs. D'altres volen robar bancs". Amb el temps, la perspectiva li permet destriar allò que realment va ser important d'allò altre que, malgrat semblar-ho, en realitat només era accessori.

Un altre element de pes en la narració és el paisatge natural, que com en els casos de Wallace Stegner o Peter Mathiesen hi juga un paper protagonista molt important.
Una història que insisteix en que, malgrat totes les circumstàncies que ens envolten, el camí que hom segueix és el que un mateix es traça : "... adaptar-se, passar d'una manera de viure que no va bé a una altra que hi vagi". Què està bé i què no, on és la frontera entre la voluntat i el determini, quina és la consciència que es té de cap on ens mena el camí que estem seguint? "El que trobo fascinant és com s'anaven acostant al punt sense retorn (...) No eren delinqüents. És extraordinari fins on abasta la normalitat; com encara l'albires, com si fossis en un rai i t'anessis endinsant en el mar mentre el tros de terra es va fent cada vegada més petit." O, en un altre paràgraf: "El esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són".
Una novel·la on res no és gratuït, que s'ha de llegir a poc a poc. Una novel·la que, des del primer moment, ja dóna la sensació que s'està llegint quelcom important.

  

Concert de Nadal

Barnouche
Farmàcia Costa i Codina

Barnouche és una contracció de Barcelona i manouche, i d'aquesta manera fa referència a l'origen del grup i també a les seves arrels musicals. L'anomenat jazz manouche, variant del swing, nasqué a França durant els anys 30 impulsat sobretot pel guitarrista Django Reinhardt i fussionava la influència del swing nordamericà amb les seves arrels gitanes.
El concert que va oferir ahir vespre el grup Barnouche va ser en format reduït, una guitarra i un violí, talment com Django Reinhardt i Stéphane Grapelli, tot i que, a mig concert, s'hi afegí una segona guitarra. Música molt ben interpretada, suada, amb molt de swing, de les que fan moure el peu i esculpeixen un somriure a la cara.
Però el que va fer més especial el concert va ser que es fes...en una farmàcia! Allà, a la rebotiga, on s'hi amaguen les fórmules magistrals, s'hi fan les anàlisis o es pren la pressió, allà es va fer el concert, gentilesa de la casa. Amb prou feines vint persones, frec a frec amb els músics, un fet que em fa pensar en quins són els autèntics motors de l'activitat cultural, en temps en que tots esperem que siguin els dinosaures institucionals els qui engeguin les màquines. Doncs no: gent amb empenta i ganes de passar-ho bé, i de fer-ho passar bé, i fot-li canya!

En Ricard

Sense que fos exactament el mateix, no podia deixar de pensar en l'anomenada "música de barberia", aquella música feta per músics aficionats, amics que es trobaven després de treballar, sovint a les rebotigues, pel pur plaer de tocar junts. Fa anys que em dedico a això de l'ensenyament de la música, i reivindico amb fermesa la "música per a no músics", lluny de cotilles acadèmiques. Quantes vegades he sentit dir a moltes persones que elles no en saben, de música, quan en realitat volen dir que no en saben de solfa. La solfa és molt útil, però abans de la solfa hi ha la música, i només s'hi ha d'arribar quan se'n veu la necessitat. La nostra societat no admet el terme mig: o ets músic i et gradues al conservatori, o, directament, no en saps, i només pots aspirar a ser-ne consumidor. Només surten d'aquest estret encarcarament les corals i les bandes, i encara gràcies. 

En Fran

Ahir el marc de la farmàcia suggeria que, després del concert, la pressió i el colesterol dels assitents hauria baixat considerablement. Us imagineu el benefici per a la salut que seria que, cadascú armat de l'instrument que li més li plagués, es trobés un cop a la setmana amb qui li vingués de gust per encarar-se amb Bach, Duke Ellington o la música de la festa major?

Himmelweg

Juan Mayorga
Sala Atrium
Dir. Raimon Molins

Himmelweg vol dir "camí del cel", i és com amb un cruel eufemisme s'anomenava el tram de camí que anava des de les andanes on desembarcaven els deportats fins les cambres de gas.
Crec que va ser en un viatge que va fer Caterina la Gran pels seus immensos dominis, que al seu pas s'aixecaven pobles de mentida, façanes sense casa al darrere, i s'omplien els carrers de figurants.
Això és el que fa el comandant del camp de concentració on es situa l'obra -atenció: basada en un fet real- per fer veure a la delegació de la Creu Roja que els visita que tot el dolent i esgarrifós que es diu dels camps nazis no són més que enraonies producte de la campanya anti-alemanya. I, com a actors d'aquesta immensa mentida, els propis presoners, al front dels quals hi ha el qui ell anomena "l'alcalde", també ell un presoner que es troba atrapat entre col·laborar -i mirar de salvar com més gent, millor; si més no, els seus- i assumir les decisisons esgarrifoses que ha de prendre -qui hi participarà, qui sobra?-.

L'obra s'estructura a partir dels vèrtex formats pels tres personatges: la delegada de la Creu Roja, que recorda la seva visita i intenta justificar -sense aconseguir calmar la seva consciència- no haver vist res que no fos un camp modèlic, amb presos ben cuidats i fins i tot contents. En segon lloc, el responsable jueu del camp, de qui ja hem explicat la cruïlla moral on es troba. Finalment el comandant del camp, gairebé un humanista, que cita Corneille, Calderón i Shakespeare, que cita, també, Spinoza, que considera que aquesta guerra és un gran error inevitable que donarà lloc a un món millor. Un comandant que portat al paroxisme d'haver de representar el paper que ha de representar es va desquiciant, es desmunta, es contorsiona, xiscla, enfolleix, en un huracà interpretatiu d'en Raimon Molins que, per sí sol, ja justifica anar a veure l'obra. Una obra duríssima, esplèndida, de les que queden a la memòria.

Pissarro

Camille Pissarro
Caixaforum

Potser sí, que quan es fa un llistat de pintors impressionistes el nom de Pissarro no és el primer que apareix, però seria injust pensar que el seu rescat de la memòria ve només donat per una audaç operació propagandística dels organitzadors de l'exposició. L'obra de Pissarro es mereix captar l'atenció per sí sola, i l'exposició de Caixaforum és una magnífica oportunitat per a fer-ho.

El poble d'Evagny

Una exposició que, al meu entendre, té un dels principals valors en el fet de poder presentar una mostra de l'obra del pintor prou àmplia com per veure-la com un procés, el que el va dur a cercar noves formes expressives que el fessin anar més enllà del correctíssim academicisme dels seus primers anys. Podem veure, a través dels treballs realitzats a la seva estada a Anglaterra, juntament amb Monet, l'impacte del coneixement de l'obra de Turner -cada vegada crec més que és imprescindible per entendre l'art del segle XX- i com poc a poc els contorns perden nitidesa i el conjunt guanya en lluminositat i capacitat expressiva per anar més enllà de la pura descripció. Certament, hi ha un punt a partir del qual comprovem que Pissarro no va gosar donar el salt definitiu, no es va arriscar més del que ja ho havia fet formant part del moviment impressionista i trobem a faltar aquell toc de genialitat que va permetre al seu amic Monet catapultar-se un pas més enllà. 

Però Pissarro va experimentar, i no només en la seva etapa puntillista, sinó també descomposant el color, com en algun cel pintat a Evagny, o en la pintura dedicada a la Rue des Voisins. Potser on més es pot veure la seva recerca és en els paisatges més urbans, sobretot els paisatges portuaris de les ribes dels rius, passats pel filtre de la boira, en imatges que són més suggerents que no detallistes. Fins la temàtica, que en el cas de les obres realitzades en l'àmbit rural pot semblar ensucrada, feta de vaques i pastoretes, adquireix en aquestes pintures urbanes un to més atrevit, fins diria més d'acord amb la ideologia anarquista del pintor. 

Llibreria La Memòria

Ahir vaig assistir a un fet insòlit, gairebé heroïc: la inauguració d'una llibreria. Es tracta de la Llibreria La Memòria, situada al número 19 de la Plaça de la Vila de Gràcia.
Jo vaig estudiar història de gran, quan el meu devenir professional ja estava traçat per altres camins, de manera que vaig matricular-me a la Universitat perquè sí, perquè em venia de gust; a una edat en la qual ja no havia de demostrar res, podia triar i destriar assignatures en funció ben bé del que m'agradava i, sobretot, en funció del professorat. Un dels professors que vaig tenir va ser en Julio Miñambres, i recordo especialment com, més enllà de la bibliografia estrictament historiogràfica, citava desenes i desenes de novel·les, còmics, pel·lícules... relacionats amb el tema que estava treballant. Així va ser com vaig arribar al fons de la Revolució Francesa de la mà de Víctor Hugo, o veient La nuit de Varennes, posem per cas. Va ser la millor manera d'explorar el passat de la tota la seva polièdrica complexitat.

A la Llibreria La Memòria han decidit, i crec que és formidable, agrupar els llibres seguint un esquema semblant, de manera que es pot trobar Maus, i Joaquim Amat-Piniella al costat d'estudis acadèmics sobre els camps nazis. Els llibres estableixen una xarxa de connexions, en una mena d'extensió d'arbre conceptual. És com si, en tocar-ne un, n'hi hagués uns quants que, per simpatia -en termes musicals diríem que per harmònics- comencéssin també a vibrar, i així en una successió de fractals infinits. 
Ahir, a la presentació, l'Eduard Màrquez capgirava l'aforisme que diu que quan tanca una llibreria desapareix un món per afirmar que, quan en neix una de nova, és un món nou el que neix. Doncs això:  llarga vida a La Memòria.
Vegeu aquí una entrevista amb la Mireia i en Xavier, els dos heroïcs fundadors de la llibreria

Altars Profans

Toni Catany
Galeria Trama

Obra pòstuma sense saber-ho, Altars Profans presenta un treball fotogràfic ple de bellesa i poesia, de mirada íntima a través de bodegons tractats amb una textura pictòrica i una llum que va de Caravaggio a Velàzquez, una llum barroca que subratlla encara més la delicadesa de les imatges i el seu potencial expressiu. Flors seques, nines, gerres i cargols, objectes que suggereixen, amb l'entorn que els acull, el pas del temps, la fugacitat de les coses.