dimecres, 8 de gener del 2014

The Lion King

Elton John, Tim Rice, Hans Zimmer
Lyceum Theatre. London
Aquestes festes, compromisos familiars m'han dut a Londres. La idea era visitar el nebot i la seva família, i un viatge d'aquesta mena deixa poc marge per anar fent el turista, més enllà de fer una immersió pels agradables i recomanables barris de Clapham, Balham, Brixton o Streatham i sentir-se un poc londinenc anant a comprar pels seus mercats i fent una pinta en algun pub. Però clar, Londres és Londres, i tampoc es tractava de fer el plasta tot el dia a ca'l nebot, bavejant davant el seu plançó. Així que, malgrat el poc temps que presumia que tindria, vaig fer una llista de possibles llocs on m'agradaria treure el nas. Després de la llista dels llocs per visitar, la cosa es va eixamplar amb possibles activitats a fer. Primer vaig mirar com teníem el tema del rugby, però tots els equips londinencs jugaven on Cristo va perdre l'espardenya. No hi havia jornada de Premier, i al moment de reservar alguna cosa no se sabia ni quins serien els partits de copa ni on es jugarien. Així que, seguint amb la llista d'activitats, vaig a anar a parar a la possibilitat de veure un musical al West End. I vàrem triar The Lion King. Una passada.
Els guionistes de can Disney en saben un pou: agafen una tragèdia grega o una obra de Shakespeare (en aquest cas ho fan amb ni més ni menys que amb Hamlet) i l'adapten amb uns quants animalets. Després l'ensucren una miqueta per fer-la digerible pel consum massiu, i li posen un final que faci feliç tothom. 
Cap misteri, doncs, amb el guió, prou conegut. La música té tots els ingredients per enganxar: polifonies de reminiscències sudafricanes, polirítmies amb el mateix origen, pop de qualitat -Elton John és molt Elton John- i una cançoneta d'amor cantada a dues veus amb les inflexions, harmonies i canvis de tonalitat exactes per a resultar un èxit. Tot, cantat per uns intèrprets amb unes veus impressionants.
Però, per damunt, de tot, destaca el muntatge escènic. És impressionant i et deixa absolutament bocabadat, més tenint en compte que no es basa només en un gran desplegament de mitjans, sinó que recorren a efectes visualment potents però de vegades senzills, com el teatre d'ombres de tocs hindús, o els enginyosos animals. L'escenari, això sí, no té ni un pam quadrat fixe, tot puja i baixa, es mou, projecta... una caixa de sospreses constant, que et fa gaudir de valent.
A més, el lloc, el Lyceum Theatre, un teatre que ve del segle XIX, és l'escenari ideal: recarregat amb ornaments de guix, repintat, amb un amfiteatre d'una verticalitat vertiginosa, amb moquetes i estores, cortines i daurats, amb entrades diferenciades pels espectadors de platea i pels de l'amfiteatre...Sessió a dos quarts de quatre, ple de canalla.
No crec que mai hagués anat a veure-ho aquí, però, què voleu, em feia molta il·lusió anar a un musical al West End. I aquest s'ho valia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada